26 de desembre del 2012

L'HORA SUPREMA DEL SENY (A tall de manifest imprescindible des de l'heterodòxia independentista)

L'HORA SUPREMA DEL SENY

Construir un estat no és fer una casa de nines.Cal que cadascú hi posi el millor que tingui. Jo modestament  intentaré fer-ho plantejant  algunes qüestions cabdals que no es tenen en compte.

- El primer que cal refutar és l'estesa creença que el nostre model podria ser Dinamarca. Deixant el vessant econòmic, més aviat seríem Groenlandia -o Escocia: territoris petits que s'escindeixen d'un estat gran.

- No s'ha aclarit tampoc satisfactòriament que vol dir ser català i qui és català -un dels darrers tabús. No hem d'oblidar que a banda dels catalans de generacions i els nous catalans, tenim també catalans que se senten una mica estranys i ciutadans que se senten en país estrany. El procés d'emancipació ha de tenir en compte aquests grups que serien refractaris a la secessió rupturista. Hi podem afegir el grup que engloba les generacions que han viscut o s'han fet grans amb un munt de referents i tradicions foranes però que ja  hem fet nostres. Inacabable citar-les: la creació cultural clàssica española mamats a l'escola o als mitjans, passant per la grossa de Nadal, els pallassos de la tele, De la Fuente i mil músiques i coses  -fins i tot entranyables- amb les que sempre hem viscut.

- No és que sigui aconsellable sinó que és impensable construir el nou estat sense fer algunes -alguns en diran- concessions; és impensable l'emancipació fent tabula rasa en les mútues relacions culturals, socials i personals,  teixides durant segles amb un munt de xarxes impossibles de desfer. Cal evitar un miop independentisme maximalista rupturista; cal que tinguem traça en explicar que un munt de llaços de tot tipus es mantindran després del Dia I. I si des de l'Ebre enllà ho entenen i també hi col.laboren, poc ens caldria ja per assolir l'emancipació, que seria així més que amistosa i per tant millor per a tots.  Tampoc no hem d'oblidar la complexa amalgama de sentiments dels espanyols de la resta de l'estat, que van des del sincer apreci fins al ni contigo ni sin tí. En definitiva, tothom ha d'entendre que la separació és tan inevitable com -diguem`ho clar- ho serà relativa.


Continuarà

 
Encara que està per acabar i per polir-hi alguna cosa,  m'ha semblat bé començar a publicar avui aquest escrit.

Sancti Stephani. Anno Domini 2012
 L. D.


Continuarà així


És cert que a Catalunya hi ha molt seny? No, tot i que més que cap altre lloc sí. Lo meravellós no és l'abundor de seny sinò la qualitat, l'existència d'uns pocs compatriotes que són la personificació més elevada del seny, que és la sublimació de la intel.ligència pràctica. Per a Pla "el seny és Balmes"......

19 de desembre del 2012

Quatre anècdotes descoratjadores i una pregunta

1 Per què tot republicaníssim de pedra picada, espanyol o català, perd el cul i babeja quan s'acosta a la família real per la foto o la salutació? Sí, hi ha alguna excepció, p.e. la Cotorrahola o  la branca dels assaltapiscines  -Tarda. -ja veieu quins.

2 El Congreso, a través de la famosa Web, ara que s'acosta Nadal ha publicat una Nadala de tema nadalenc -més obvi impossible. Ai, cagada pastoret! La flor de la xusma  dels polítics ha protestat enèrgicament. Conclusions: Obvi insult a la facultat de raonar. I segona, els qui se sentin ofesos per una cosa tan entranyable, tradicional i nostrada com una imatge de pessebre han de tenir unes ànimes fosques i tenebroses.

3 L'incompetent meteoròleg  de torn: toca fred però diuen "temps molt agradable". I al juliol amb rebequeta? també agradable?

4 Acabo els insults a la intel.ligència amb tots aquests -arreu- que fa setmanes van dient que el Barça "ja és campió". Em fa posar especialment nerviós. No crec que m'hagi d'estendre.

5 Llegint Noctas vaig pensar en l'actualitat de la meva entrada? " Proposo dos catalanòmetres" cerqueu si voleu al buscador. Anava sobre Què és ser català? Qui és català?  S'accepten respostes.

9 de desembre del 2012

Ramon Madaula o el paradigma dels molts que no entenen massa res

L'actor diu que s'ha fet del PSC perquè -cito de memòria- no vol la independència  perquè s'estima la poesia de Machado i Lorca, i perquè els considera més seus que Baudelaire, etc(sic). 

Com ell pensen molts catalans aquesta animalada. Qui diu que el fet de disposar del nostre destí i calers vol dir renunciar a un patrimoni cultural compartit des de segles? Qui suposa que el llençarem per la finestra? I qui dubte que per anar pel món la nostra llengua serà més el castellà que el català. Si no trenquem aquesta mena de tòpic absurd de l'actor, malament rai. 

El temor dels Madaula ve de l'existència d'un miop independentisme maximalista rupturista i de la poca traça de l'altre en explicar que l'emancipació no equivaldrà a fer tabula rasa en les nostres relacions culturals, socials i personals,
-teixides durant segles amb un munt de xarxes impossibles de desfer. No és que sigui desitjable, sinó que és impensable una independència sense el manteniment de més lligams dels que la majoria pensa. Mantenir la Red de Paradors o RTVE podrien ser uns exemples tan senzills com aclaridors.

Treballem-hi. Amb vosaltres que també hi toqueu.

Sobre això anirà el meu esperat manifest -almenys esperat per mi.

2 de desembre del 2012

Catalunya catalana

-La reflexió cabdal i corol.laria va en el sentit demogràfic. Ningú no n'ha parlat -ui quina por.  El gruix majoritaríssim de la immigració espanyola i fills, , immutable, no assumeix la nostra realitat nacional.
Si contéssim només els vots de la Catalunya interior els resultats serien clars com un got d'aigua filtrada.


Això escribia jo al passat post i alguns comentaristes espanyolistes han entès jo què sé què. Bé, si que ho sé. Han entés que no han de poder votar o han de fotre el camp!!. Potser ho han es escrit perquè existeix un punt de mala conciència? Observi's que quan deia  Ui quina por sabia perquè ho deia. El tema és tabú.

El que jo plantejo és un fet claríssim: l'existència d'una Catalunya catalana, al costat -o enfront- una catalano-española o simplement española. Lo que vull manifestar és l'oblit d'aquest factor  i que tots aquest savis tertulians i polítics dels pebrots s'equivoquen, o volen enganyar-se quan diuen que els ez -Sanchez, etc ja els hem guanyat majoritariament per a la causa. I que sense ells hi ha poc a pelar.

Ah,que sapigueu que si Quebec no és independent és pel vot dels indis i negres -ara sortira algun carallot que dirà que comparo no sé què no sé quantos.

En fi, els fets són els fets, tan clars com l'aigua. No l'enterboliu. La qüestió que plantejo és la clau de volta per arribar a l'emancipació de Catalunya. Aspecte que si és opinable és quin tipus d'independència i d'unió vull amb Espanya, cosa de la que estic preparant un manifest. Balmessià per a mes detalls.

Dassein em pregunta per Balmes i me'l ve a comparar amb el tio que ensenya el cul i els Ciudad'anos. -suposo que te n'has adonat de la pífia.

La pregunta reflexió que vaig escriure ajuda a centrar la cosa. Contesteu-ho si ho sabeu.